dissabte 4 de desembre de 2010 a les cinc de la tarda

Amics del Vivàrium i tots els qui vàrem seguir el mestratge del professor Raimon Panikkar:

En Jordi Gumí i la Roser Prat em demànen que us comuniqui que el proper dissabte 4 de desembre de 2010 a les cinc de la tarda es farà un acte a l'església de Tavertet, impulsat per amics i col·laboradors del Raimon. En aquest acte les seves cendres seran enterrades en una estela preparada per aquesta finalitat.

Tots esteu invitats a participar-hi així com a comunicar-ho a qui cregueu que hi pugui estar interessat per haver participat als col·loquis que es feiens els dissabtes.

Una abraçada:

Maria Assumpta Carme Ayguavives reenvia
RAIMON PANIKAR.jpg
11 KB Mostra Baixa

Acció de Gràcies

Acció de Gràcies

Per haver trobat Raimon Panikkar

i tots els qui he trobat amb ell

El mes de març de l’any 97 vaig conèixer en Raimon, va ser a la seu de la Fundació Vivarium, ens vàrem saludar i li vaig fer saber que havia llegit algun dels seus llibres (amb els anys han acabat essent tots o gairebé tots, almenys els traduïts en llengua catalana o castellana) i que si hi hagués ocasió m’agradaria comentar d’una manera més personal la seva obra.

Ell em va dir sempre tinc l’agenda molt atapeïda, però parla amb la Carme i de ben segur que trobarem algun dia i jo estaré encantat de parlar amb tu (la Carme sempre ha trobat el dia). Com diu el tòpic, ha plogut molt des de llavors, no pretenc aquí narrar els més de deu anys de relació amb en Raimon però sí algun episodi significatiu. La primera vegada que ens va rebre a can Feló, amb la Núria, ens va dir en què us puc ajudar? —pel que jo intuïa, i crec que no em vaig equivocar, en Raimon estava acostumat a que se li acostés molta gent per demanar-li consell o perquè els ajudés a superar algun problema vital o espiritual. Li vaig dir, Raimon, gràcies a Déu, de problema greu no en tinc cap, tret dels que pugui tenir la resta de la gent en el dia a dia, ara, sí que m’agradaria comentar amb vostè uns quants aspectes de la seva obra que he anat estudiant i comparant al llarg dels anys amb gent que també he llegit, Eliade, Kerenyi, Watts etc. En aquell mateix moment, cosa que recordaré tota la vida, se li va dibuixar un somriure a la cara i es va fregar les mans com volent dir, carai, aquí em divertiré. Ens va dir, n’he conegut uns quants d’aquest estudiosos de l’esperit que esmentes. Tot seguit la cara se’m va il·luminar a mi. A aquesta trobada en van seguir moltes més, que varen servir perquè al cap d’un temps entrés, amb la seva aprovació, a formar part d’Academicum, un grup reduït de caire acadèmic d’unes dotze persones que es reunia els matins a can Feló, una gent de qui vaig aprendre molt.

Els més de deu anys de peregrinatge a Tavertet varen servir perquè la relació s’enfortís cada cop més fins al punt que els últims anys m’atrevís a proposar-li temes a seguir durant els col·loquis, a presentar-li una sèrie d’opcions i plans de treball fets conjuntament amb en Martí i amb en Lluís (gràcies a tots dos per ser-hi sempre), opcions que, un cop revisades i consensuades de manera conjunta, sempre ens va acceptar i vàrem poder tirar endavant.

Amb en Martí i en Lluís ens trobàvem molt d’hora els matins que hi havia col·loqui. Ens havíem preparat la sessió durant tota la setmana, passant-nos correus electrònics, presentant cadascú la seva reflexió sobre el tema i fins i tot fèiem una anàlisi comparativa amb alguna obra d’altres autors que feien més ric el debat, Melloni, Harpur etc. És a dir, les nostres sessions eren de nou del matí a set de la tarda, esmorzar i dinar inclosos, temps important també, on no deixàvem de reflexionar, això sí, d’una manera més distesa; el moment així ho requeria. Vàrem crear un grup Vivarium Amical, mai vàrem ser més de tres, però de tant en tant hi teníem convidats que enriquien el debat, li havíem explicat a en Raimon i n’estava molt content, sempre ens deia aquest és l’esperit que voldria que s’estengués. Per sort, varen arribar a sorgir diferents grups, entre els més significatius un a Barcelona amb la Mª Assumpta al capdavant que encara continua i l’altre amb molta projecció i rellevància a Garriguella, el Vivarium Gerisena, que amb el temps i de la mà d’en Xavier Serra s’ha convertit en grup de referència que organitza d’una manera extraordinària trobades de diàleg interreligiós, a més del treball que fa durant tot l’any.

Va coincidir —i potser no és coincidència, jo més aviat en diria sincronia, recordant a Jung, tema recurrent de conversa que teníem sovint amb en Raimon— que un cop es varen acabar els col·loquis vaig deixar la feina que m’havia ocupat durant més de vint anys i ara faig de llibreter, i sempre que en tinc ocasió intento recomanar els seus llibres i parlar del seu mestratge. És la manera que he trobat, entre d’altres, per intentar escampar el seu llegat, en som uns quants, i espero que cada vegada en siguem més.

Aquest darrer any, quan ell ja havia renunciat a qualsevol acte públic, ja molt mancat de salut, he pujat a Tavertet dues o tres vegades, l’última, just una setmana abans de morir.

Era evident que ja no podria parlar-li d’allò humà i d’allò diví, ja no estava massa bé, però vaig poder fer quelcom molt més important: agafar-li la mà i sense dir-nos gairebé res dir-nos ho tot, l’empatia que desprenia en aquell moment era molt semblant a la que ja vaig notar aquell vuit de març del 97 quan el vaig conèixer, això sí, amb una diferència molt important: aquell dia saludava per primer cop a una personalitat cabdal, al meu entendre, del temps que ens ha tocat viure, aquest agost passat, tot i que era el mateix Raimon, m’estava acomiadant de qui m’havia fet el gran honor de considerar-me amic seu.

No deixaré de pujar a Tavertet sempre que pugui , són molts records i una petjada molt gran la que m’ha deixat en Raimon, a més, permeteu-me dir que a part de tot el que he après amb ell i de tot el que he viscut a prop seu, he tingut la immensa sort de conèixer grans persones, que amb el temps també han acabat sent grans amics. Però n’hi ha una que per mi es molt especial, sempre l’he tingut al meu costat, ja sigui per qüestions relacionades amb els col·loquis —mai no ha tingut un no—, o el que es més important, fins i tot a nivell personal sempre hi ha estat per ajudar-me en el que fos, exemple de coherència i lleialtat i mà dreta d’en Raimon durant més de vint anys. Gràcies, Carme, ens continuarem veient.

Des d’aquí també voldria agrair d’una manera molt especial a tota la gent de Vivarium, amb qui vaig coincidir en els col·loquis durant tants anys, la seva constància i la seva col·laboració aquest darrers anys, el temps que em va tocar a mi coordinar-los, també en vaig aprendre molt, d’ells.

He escrit aquestes ratlles d’una tirada, sense revisar-les i quan he tingut prou força per fer-ho. No pretenen ser res més que quatre pinzellades d’una experiència que he viscut al llarg d’aquests últims anys i que he pensat que podrien servir a algú per conèixer una mica més la personalitat d’en Raimon i allò que es movia al seu voltant.

Enséñame, Señor, el camino de silencio, del silencio óntico, condúceme por la senda de tu nada y guíame en la luz de tus tinieblas.

(Cometas. Fragmentos de un diario de la postguerra. Euroamérica 1972).

Raimon Panikkar

L’aigua de la gota ja és a mar.

Gràcies Raimon.

Xavier Delòs

Raimon Panikkar a Signes del temps

" GRACIES ,RAIMON AMIC I MESTRE PER TOT EL M'HAS DONAT EN TOTS AQUESTS ANYS

DE PUJAR A TAVERTET....

PER INTENTAR COPSAR :LO QUE ÉS LA

"TEMPITERNITAT"....

EL "VIURE EN CONSCIENCIA COM A MISTICA DEL

SER"...

I TANTES...TANTES ALTRES COSES......

PROCURARÉ FER REAL EL QIUE EM VARES DIR EN MES D'UNA OCASIÓ:

"SIGUES TU MATEIXA"

SIGUIS A ON SIGUIS ET PORTARÉ AL COR ....AMEN

CARME

The Rhythm of Being

The Rhythm of Being és una obra plena, tot hi queda reflectit. La dimensió religiosa humana amb la seva immensa projecció a l'infinit, amb les seves utilitzacions interessades a mida dels grups de poder de cada época i de cada territori. El ritme del Ser evoca aviat Ser i temps o l'Edat de l'Esperit.

El monoteïsme, que s'ha considerat superior front a un pretès politeïsme que en molts casos no ho és, queda en evidència. El déu únic fet a imatge de la monarquia per justificar la monarquia. El denominat politeïsme expressa generalment el sentiment religiós de la gent més senzilla: és un sol el déu, el suprem, l'absolut, l'esperit del món, l'u. Però el pintem, el modelem en formes diferent, en colors diferents. I la gent senzilla de l'Índia sap prou bé que Deva, Shiva o Kali són el déu millor al lloc on és venerat i que a cada lloc un és el el més gran però que és el mateix a tot arreu. I també queda ben explicada la religió atea, sense déu, que va ensenyar Sidharta Gautama, El Buddha.

El llibre ja està disponible en anglès que és com Raimon Panikkar el va escriure i ens va donar a llegir en els darres seminaris de Vivarium Academicum. Raimon ha arribat al terme del camí de vida. Raimon com Jesús, com Buddha i tants d'altres homes i dones de déu segueix present en nosaltres amb el seu ensenyament, ajudant-nos a donar sentit a la vida. No demana fidelitats tancades, incondicionals. demana que seguin pensant. Cal pensar i viure l'experiència de déu, de l'esperit, de la totalitat encada época històrica, en cada vida. És la llibertat d'esperit, ja més que la llibertat de cosnciència. Vivim el nostre temps i no podem viure en un temps passat, però l'eternitat és la mateixa.

A Montserrat: ple a l'Eucaristia de tarda en acció de gràcies per Raimon Panikkar, 91 anys de vida i pensament

Divendres, 3 de setembre de 2010,
festa de Sant Gregori el Gran,
doctor de l'Església Cristiana Catòlica.

La basílica de Montserrat ha fet el ple per Raimon Panikkar. Hi erem familiars, amics, deixebles, estudiosos, seguidors, admiradors, devots... També polítics, representació institucional de la Generalitat de Catalunya i dstacats dels partits de l'oposició, inclòs algun que no ha entès o estranyament pot donar suport al pensament lliure, no doctrinal, integrador, en favor de l'humà i la vida, que demana un altre món possible més just perquè aquest món l'hem fet impossible.

Eucaristia segons ritual catòlic, presidida per l'abat de Montserrat. Encertadament ha encarregat l'homilia a un monjo venerable, estudiós i prestigiat que ha comprès bé el pensament i obra de Raimon Panikkar. Té interès llegir-la, reflexionar-la. En pàgina i mitja, en set minuts ha dit molt.
Homilia del P. Pius Tragan, monjo de Montserrat

S'hi podien veure alguns buddhistes, hindús, persones vingudes d'altres països i hagués estat adient incloure elements rituals d'altres confessions. Montserrat es podia convertir en espectacle, les càmeres de televisió amb tot el seu paquetam estaven allà, però en un espai delimitat amb sortida de so directe disponible ja proveït pel Monestir. Sempre hi ha qui hi va per fer-se veure... però clarament la gent hi era per convicció personal, pel valor del pensament de Raimon Panikkar tant per la pau personal interior com per la pau social basada en el diàleg autèntic, no interessat.

El ritual cristià, ha estat precedit d'una expressió sonora amb el nou orgue d'alguns dels temes de Raimon Panikkar que ha presentat el contructor-fabricant de l'orgue Albert Blancafort. S'ha completat al final amb parlaments de J.M. Terricabras, filòsof, professor curador de l'arxiu i biblioteca de Raimon Panikkar que com a patrimoni de Fundació Vivarium ja va ser acordada la donació amb la Universitat de Girona. No hi ha faltat Jordi Savall que amb la seva viola ha interpretat un intens tema musical de Bach i un altre tema acompanyat de sitar, vocalitzat per Montserrat Figueras. Ha tancat els parlaments la família, Alex Pèlach Pàniker, parlaments que havia obert l'abat J.M. Soler fent la semblança que motivava l'aplec d'aquest divendres. Faltaven deu minuts per completar les dues hores, hora de le vespres conventuals.

Per part de tots ha quedat clar que Raimon Panikkar és un català universal que ha aportat un pensament complet, integrador de les tres dimensions humanes: Kosmos, Anthropos, Theos. pensament obert a la pràctica de vida, a gaudir de la vida integrant tots els dualismes començant per la vida i la mort que formen part de la mateixa realitat.

¿Com és possible que tenint a Catalunya un pensador tan complet no hàgim canviat l'educació religiosa doctrinària i confessional de les nostres escoles? ¿Quan farem una educació de la dimensió religiosa humana oberta a la llibertat de consciència, a totes les confessions i a la secularitat,unificadora i alhora diversificadora, tocada per l'Esperit, l'Un-i-Divers al qual tots pertanyem?

Raimon ho explicava molt bé. La tradició catòlica va reduir la dimensió trinitària humana a dos: cos i ànima. I així, dolent i bo, impuls i raó, pràctica i teoria... i tots els maniqueïsmes. L'humà és tridimensional.
El cos em pertany i jo puc patir dolor o goig.
L'ànima ens pertany en part, la compartim amb els altres i així patim o ens alegrem amb ells.
L'esperit no ens pertany, no depèn de nosaltres encara que en formem part, però podem estar oberts (o no) a l'esperit que és llibertat, podem fer ús de la llibertat d'esperit.
Martí Teixidó

Recordant el Professor Raimon Panikkar. 29 d’ agost 2010

Recordant el Professor Raimon Panikkar. 29 d’ agost 2010

La mort del professor ens ha dolgut i ens ha colpejat

perquè encara esperàvem tornar a visitar-lo aviat i perquè

mai és un bon moment per un comiat definitiu.

Nosaltres guardem molt bons records de la participació al grup Vivarium, de les seves lliçons acadèmiques, però sobretot de

les seves opinions i conceptes sobre qualsevol tema.

També les seves anècdotes, curiositats, bromes i mostres d’amistat.

Nosaltres, amb les nostres filles, hem tingut el goig de compartir, amb el professor i el grup, celebracions molt especials, xerrades, conferències a Barcelona, la seva vinguda a Barberà del Vallès, la trobada ecumènica a la basílica de S Maria del Mar, el Parlament de les Religions al Fòrum. També d’altres de més íntimes i entranyables com la celebració dels seus aniversaris, la seva família, etc.

En els darrers dos anys hem realitzat les visites a Tavertet, durant les quals manteniem una conversa molt relaxada i senzilla. La seva cuidadora , na Carme, ha estat una excel.lent i entregada ajuda i companyia en aquesta darrera etapa.

Hi hem anat amb amigues –Assumta, Mercè, Maria Lluïsa…- i el dia que va venir la meva mare vam berenar pastís fet per ella i en Raimon va demanar vi moscatell per acompanyar-ho.

Tenim moltes lliçons a aprendre i a dur a la vida quotidiana: la importància de l’educació i l’estudi, el valor de la cultura, la meditació, la observació de la natura que ens produeix admiració, esperit científic i reconeixement humil de l’ésser humà en la creació.

En la seva persona hi parlaven els profetes antics i Jesús, Mahoma, Buda, i transmetia la unitat en la diversitat.

La necessitat de viure espiritualment, de viure l’amor en totes les seves manifestacions: L’amor maternal, l’amistat, l’amor de cooperacio i treball generós, l’amor a la terra, l’amor a la saviesa (filosofia), l’amor trascendent a un Absolut, que encara desconeixem.

També la protesta enèrgica contra les grans injustícies: la fam, les guerres i tota mena de violència.

Cal que aprenguem a viure una esperança en present, una eternitat, en present i un compromís real, en concret.

Moltes vegades havia dit, com Federico Mayor Zaragoza, que hem de fer el pas de la cultura de la violència a la cultura de la PAU. Ell deia que cal passar “ de la raó de la força a la força de la raó “ No esgotar els camins del diàleg.

I això en tots els nivells de relació humana. Comença pels més propers i continua en la diplomàcia mundial.

I no li mancaven mai unes bones dosis de bon humor.

Durant la darrera visita, el mes de maig, vaig dur la guitarra i li vaig cantar cançons. Sobretot cants de Taizé. Jo li deia la lletra i després la cantàvem. Després el professor repetia la lletra i se li trencava la veu. Va ser molt especial i emocionant.

Així vam cantar: ” Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene nada le falta “ o bé “ El alma que anda en amor, ni cansa ni se cansa “, o bé : “ Jesus remember me, when you come into your kingdom “. També : “ Jesus le Christ, lumière intérieure, ne laisse pas mes ténebres me parler. Donne moi d’accueillir ton amour “

Ara estic contenta d’haver-li pogut fer aquest petit regal.

El dia 31 de març de 2009 va rebre la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona, amb motiu de l’any del diàleg Intercultural.

El professor va dir:

“ Gràcies !!. Hem perdut el sentit genuí de es paraules. Gràcies a tots perquè m’heu fet la vida agradable, i m’heu donat molt, gratuïtament.

Avui ens falta contemplació, saber escoltar, silenci per poder aprendre que no ho sabem tot, que som ignorants.

“ Benaurats els ignorants perquè d’ells és el Regne de Déu “

Aquest premi és un honor inesperat.

Els fills de Barcelona no hem de perdre l’autoritat moral i legal.

Des del segle XIV un testament fet a Barcelona te un valor legal,

la força de la llei.

Aquesta medalla mereix el meu agraïment.”

Els que estimem el professor, si vivim segons els seus ensenyaments

serem persones compromeses, lluny o a prop, per a millorar el món i superar els prejudicis i les dificultats que creen tantes divisions producte de dogmatismes, fonamentalismes i i d’altres ignoràncies criminals.

Podem ser fidels a la pròpia consciència i al mateix temps respectar i beneir els que pensen i són diferents.

Pels estudiosos i erudits, la seva obra és un pou infinit de coneixements. Ho deixo pels experts. Pels altres, podem aprendre lliçons de saviesa i de vida que són molt edificants i alliberadores.

“Sigues tu mateix “

Una abraçada, Shalom, Namasté.

Teresa Maria Garriga - Lluís Aumatell

Tavertet, 2006. Rupit

Aplec amb el cos mortal de Raimon Panikkar, amb la seva paraula i pensament ben vius

Dissabte, 28 d'agost de 2010, festa de Sant Agustí, doctor de l'Església Cristiana Catòlica.

La boca del just escampa saviesa
i la seva llengua anuncia el bon camí

Ens hem aplegat unes dues-centes persones: familiars, amics, vilatans, estudiosos, deixebles, admiradors, devots... de Raimon Panikkar amb el seu cos mortal present a l'església de Tavertet. Una Eucaristia segons ritual catòlic. El bisbe de Vic-diòcesi ha decidit presidir la cerimònia reconeixent l'aportació filosòfica i espiritual de Raimon Panikkar i la seva condició de sacerdot catòlic. Els participants, sorpresos d'aquesta presidència per haver-li estat suspesa la concició sacerdotal durant uns anys, han valorat positivament l'acció del bisbe que comportava acceptar una realitat, ben palesa quan abans de començar s'havia comunicat que s'endarreria uns minuts l'inici perquè Mariona, la filla de Raimon Panikkar, estava acabant de donar de mamar al nadó de tres mesos que també participava a la cerimònia.

El rector de Tavertet i arxiprest de les parròquies de la contrada ha ressenyat la biogafia de Raimon. Concelebraven altres dos rectors de parròquies de Collsacabra i d'El Far i el prior benedictí del Monestir de Montserrat. Hi assitien pastores evangèliques, religioses filipenses i carmelitanes, membres sacerdots que van ser de l'Opus Dei però no han estat convidats a participar activament. Desconeixem si hi havia hindús però també hi havia persones significades per la seva religiositat laica, tots ben respectuosos. Haver entès el pensament de Raimon Panikkar comportava una celebració més ecumènica, més interreligiosa però... tots ben avinguts, ningú enfadat al terme de l'acte.

Els familiars i vilatants de Tavertet amb l'Ajuntament totalment dedicat han tingut cura d'una organització precisa, sense rigideses i tot ha funcionat amb una harmonia i bon tracte que no trobem en aquests actes. Potser és perquè per exprés desig de la família i de Fundació Vivàrium, no hi havia autoritats -rectifico-, autoritats reconegudes per la seva acció n'hi havia moltes, el que no hi havia, poders político-administratius que necessiten un protocol que duu a rigideses i aparta els més vinculats. La televisió, TV3, ha fet servei suficient des de fora estant. Efectivament, a l'interior s'han fet algunes fotografies i disparat alguns flashos -jo adjunto l'única fotografia que he fet quan s'introduïa la crimònia mab la biografia- però ha estat mínim i res a veure amb el que estem acostumats en actes espectaculars. I telèfons... n'ha sonat solament un doncs s'han sentit les campanes de Montserrat (i no era el mòbil d'un segon monjo que estava a la nau). Ha estat una cerimònia molt digna per mesurada, amb el nombre de persones que hi podia cabre sense que s'hagi hagut de dir que no a ningú. Martí Teixidó

Imatges emeses per TV3

Catalunya religio.cat

Raimon Panikkar a casa, a Tavertet. Per què hi ha anat tanta gent?

Tavertet

Els qui hem pogut aprendre amb ell, donem gràcies. La vida, que ens és donada per pocs o molts anys, continua. Tot allò que rebem: vida i cultura, no ens pertany, ho compartim i podem contribuir a la creació contínua.


Diumenge,21 de juny de 1999, Eucaristia i compromís per la Terra que ens ha estat donada. Concelebrada amb la parròquia de Sant Jordi de Sabadell - Esgésia Romànica de Barberà del Vallès. Es va seguir l'orientació d'ecosofia, Asisi 1989.

El darrer any dels col·loquis de Tavertet, que Raimon no va poder continuar, vam seguir el darrer llibre De la mística.

Raimon Panikkar, comunicador

Un puente de luz, Jordi Pigem a La Vanguardia - 27/08/2010

Podía hacer confluir las preguntas dispares de un auditorio en un río que daba de beber a todos

Hace pocas semanas apareció en Nueva York la obra última de Raimon Panikkar, The rhythm of being (El ritmo del ser). Desarrolla los temas que Panikkar presentó en Edimburgo en 1989 en el marco de las Gifford Lectures, prestigiosa serie de conferencias que ha sido considerada como un premio Nobel del pensamiento. Con esta última publicación Panikkar había culminado su obra inmensa, que incluye cinco docenas de obras publicadas en más de doce idiomas. Completada su obra, estaba ya listo para partir. Panikkar tejió puentes de luz entre Oriente y Occidente, iluminándolos con lo que Octavio Paz calificó como la "inteligencia eléctrica" de este "catalán hindú, a un tiempo teólogo y ave viajera en todos los climas". La metáfora de la inteligencia eléctrica es pertinente. Los razonamientos e intuiciones de Panikkar a menudo se desplegaban como relámpagos, uniendo en su luminoso zigzag temas e ideas que parecían inconexos. Impartía conferencias en seis lenguas (inglés, italiano, alemán y francés, además del catalán materno y del castellano que hablaba con su padre). Nunca he escuchado a otro orador capaz de improvisar con su erudición y elocuencia, maestro de la palabra y del silencio, capaz de hacer confluir las preguntas dispares de un auditorio en un río que daba de beber a todos, con una memoria rebosante de citas precisas y anécdotas enjundiosas de todas las culturas. ...

J. PIGEM, filófoso de la ciencia y escritor, autor de ´El pensament de Raimon Panikkar´

Entrevista de TV3

L'article de J. M.Terricabras

La nota de Xavier Serra

Si sempre ens va acollir a casa seva... bé havíem de tornar-hi i ser carícia per uns instants

El 23 d'octubre de 2009 vaig anar a visitar en Raimon. Sabia que ja anava feixuc i no volia demanar-li res, ni tractar cap tema específic. Tampoc li volia preguntar com es trobava, jo ja ho veuria i calia que dugués un guió de reserva per evitar que cada visita fos repetida. Havia sortit el llibre Cain, de Saramago, i encara que no el llegís tot li vaig regalar. I d'entrada, ja li vaig dir: "Us porto un llibre d'un descregut -diran- però és un home intel·ligent i compromès i ha decidit donar la volta al mythe de Cain i Abel i també contribueix a superar dualisme". S'hi va afegir i s'hi va interessar. Duia també un disc de Raga de l'Índia que m'havia portat la filla i en Raimon es va alegrar molt que hagués anat a l'Estat de Kerala, el més ben organitzat políticament (governant fa molts anys el partit comunista) l'únic estat de la Índia on no hi ha gens d'analfabetisme, eradicat fa temps.

Tanmateix, jo duia el llibre del pallaso Leo Bassi, "La Revelación", signat per l'autor. Un llibre que recull el text base de l'espectacle teatral amb fotografies de les escenes més rellevants. Li vaig mostrar per dir que també un pallasso compromès podia formar el poble i en aquest cas fer-lo adonar de creences no compatibles amb la raó. També estem davant d'un descregut que fa paròdia de les formes religioses caduques que ja no són symbol però que de manera existencialista vol suscitar el compromís humà i no va contra la religió i declara que té una gran fe. Raimon es va quedar el llibre que anava fullejant. Ja em vaig retirar doncs un grup d'italians pujaven a visitar-lo. Vaig fer temps a baix amb la Carme, aquesta dona, una dona del poble, que ha estat el suport del Raimon durant tants anys fins el darrer sospir. Una llarga estona després que en Raimon estava sol, la Carme hi va pujar i el va trobar ben concentrat en el pallasso Leo Bassi. Em vaig alegrar. No tinc el libre per mostrar-lo però hi ha vídeos a internet. Feu-los una ullada i us sorprendreu de la coincidència amb algunes afirmacions que hem sentit a en Raimon. Vegeu també Utopia, la darrera obra, on palesa la misèria humana per tantes morts al segle XX, l'origen del nihilisme en el milió quatre-cents mil joves morts al front de Verdum i el descrèdit on ha arribat la política... però no ho accepta i reclama refer la utopia. Martí Teixidó

Fundació Vivarium
Centre d'estudis Interculturals de Tavertet

Primer Simposi Internacional, Barcelona 2002

El primer Simposi Internacional sobre Raimon Panikkar tingué lloc a Barcelona del 20 al 23 de febrer de 2002, amb el títol The Intercultural Philosophy of Raimon Panikkar. Organitzat per Intercultura (Barcelona) i pel Centre UNESCO de Catalunya, en fou artífex i hàbil coordinador Agustí Nicolau (en aquell moment treballava per Intercultura, ara ho fa en l’Institut Interculturel de Mont-real). El simposi organitzat en homenatge a Panikkar fou concebut en primer lloc en un esperit d’anàlisi crítica i elucidació de la seva filosofia, per a contribuir així a la seva més profunda comprensió. El simposi va aplegar, doncs, estudiosos de diverses cultures i continents que compartien un coneixement profund del treball intel·lectual de Panikkar.

L’obertura del simposi tingué lloc a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans amb una conferència plenària de Scott Eastham seguida d’una interpretació musical de Jordi Savall i Montserrat Figueras. Els treballs van continuar al Pati Manning amb cinc sessions obertes sempre per una síntesi introductiva seguida de les contribucions d’altres participants. Les comunicacions foren presentades, per ordre cronològic, Jordi Pigem, Francis D’Sa, Joseph Prabhu, Raúl Fornet Betancourt i Gerard Hall. Intervingueren també Francesc Rovira, Arcadio Rojo, Andrés Torres Queiruga, Àngel Castiñeira, José Ignacio González Faus, Basarab Nicolescu, Francesc Torralba, Josep Maria Terricabras, Francesc Torradeflot, Raimon Ribera, Lluís Duch, Teresa Guardans, Ferran Iniesta, Young-chan Ro, Kalpana Das, Diana Palanca de Vallescar i el mateix Raimon Panikkar.

Cada sessió es concloïa amb un breu sumari per part d’Ignasi Boada, que tingué cura també de les actes del simposi en català: La filosofia intercultural de Raimon Panikkar (amb Pròleg de Robert Vachon i Epíleg de Raimon Panikkar), Barcelona: Pòrtic / Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, 2004.

Barcelona 2002

Mumbai 2005

Seoul 2007

Venezia 2008

Brisbane 2010

Raimon Panikkar

La dimensió religiosa::invariant humana

Raimon Panikkar

Va obrir el Seminari de Tardor 2003, 26 se novembre:

EDUCAR LA DIMENSIÓ RELIGIOSA HUMANA

de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans

El fenomen religiós: Invariant humana i diversitat cultural

(notes del relator)

Des dels egipcis, ja fa quatre mil·lenis, amb un poema del faraó que sembla escrit ara fa pocs anys; amb Raimon Llull que posa al gentil com a jutge de les pràctiques religioses diverses en un mateix territori de jueus, cristians i musulmans; amb Sant Tomaso d’Aquino que justificava perquè Jesús de Natzareth no havia deixat res escrit: parlava al cor, no volia convertir-se en llei inamobible i va confiar en els seus seguidors; Fent esment de Moshe El Maimon, del Maester Ekhart…

Raimon Panikkar volia fer veure, fer entendre i fer pensar:

· No hi ha una dimensió religiosa que no sigui humana. L’humà és animal religiós.

· La religió ens lliga a la vida, al món a la transcendència i també ens deslliga, ens fa lliures. No es pot pensar en una religió imposada.

· Religiositat no vol dir ser bons esclaus que parlen la llenguatge del mestre. Vol dir parlar d’allò que hom sent i viu i per a això cal interrogar-se i respondre un mateix.

· L’educació ha de tenir una funció mayèutica. S’ha d’interrogar, preguntar.

· Els infants esperen que els adults els expliquin també el sentit de les coses, el perquè. Això és el que dóna sentit al món i a la vida.

· I és clar que això s’ha de fer de manera oberta, plural perquè cadascú es pugui obrir a una kosmovisió, a explicar-se el misteri de la vida.

S’ha de distingir: religiositat, religionisme, religiologia.

Naixem tres vegades: al sí de la mare, al sí de la comunitat, al sí del misteri. La dimensió religiosa ens obre al que és fonamental però que sempre ha de quedar obert a la crítica de tot. No es pot doncs rebaixar a ensenyament, a una assignatura més.

Invariant humana són: el menjar, el dormir, el llenguatge i s’hi arriba per amor. La diversitat cultural és manifesta en la cuina, en els llits o jaços i en les llengües i s’hi arriba per coneixement.

La religiositat s’ha d’educar amb l’amor, no solament amb la raó per bé que la raó pot fer tota mena de preguntes i té dret a veto. La religiositat necessita del symbol i s’ha de comunicar amb formes diverses per bé que amb harmonia: poesia, ritual, conte, cant.

L’educació no es pot desentendre de la religiositat però la religiositat no s’acaba amb l’educació i encara que és una opció personal té una dimensió política pública.

Raimon Panikkar has died 26/08/2010 at the age of 91 at his home in Tavertet

English - Hindi - German - Portuguese - Arabic - Italian - Polish - Russian - Swedish - Chinese

BIOGRAFIA ARTICLES ENTREVISTAS VIDEOS ORACIÓN DIÁLOGOS LIBROS

... descansi en pau ...

Centro Interculturale dedicato a Raimon Panikkar

Llavor escampada per Raimon Panikkar

Vivarium Gerisena



Ars meditandi

Raimon Panikkar, 87 anys als col·loquis de Tavertet

Havent complert els 87 anys, 6.087 -com deia Raimon- amb tota l'experiència de vida, cultura i consciència...

estudiant l'experiència hindú, ens va aflorar la cançó: Fora senzill...
un poema de l'experiència vital, racional i espiritual d'Estanislau Torres que va adaptar Joan Soler i Amigó i musicar Albert Taulé.

La mesura humana, lliure, amb seny i cor és la que ens ha complicat l'existència... però ens acompanya el teu somriure [déu, esperit, vida... ni cal posar-hi identificació... sabem bé que és l'U, el Tot, que ens aplega]

Editada amb un punt de llibre, els més de cent-cinquanta participants al col·loqui la vàrem cantar com a regal d'aniversari a Raimon. Es va emocionar, més que amb regals objecte d'altres anys com llibre d'escultura d'Oteiza, música de Jordi Savall i grup...

Fora senzill de ser una espiga

si_em fessis néixer gra de blat,

entre olivers, en terra antiga,

llucant en l’aire assolellat.

Fora senzill de ser una espiga

si_em fessis néixer gra de blat.

El meu destí una recta eterna

si em fessis néixer raig de llum

-de llum que_a tu no t’enlluerna-

no hauria hagut de triar el rumb.

El meu destí una recta eterna

si em fessis néixer raig de llum.

Però tinc humana la mesura,

m’has creat lliure, el seny i_el cor

i_en la nit viva però obscura

he de buscar l’estel del nord.

Però tinc humana la mesura,

m’has creat lliure,_el seny i_el cor.

Si mai perdés el teu somriure

tot altre guany fora perdut.

Quin risc més dur de néixer lliure:

por i confiança i servitud.

Si mai perdés el teu somriure

tot altre guany fora perdut.

Lletra adaptada per Joan Soler i Amigó, amb música d'Albert Taulé sobre el poema de Màrius Torres

Màrius Torres i Pereña nasqué a Lleida el 30 d'agost de 1910. Morí ben jove, el 29 de desembre de 1942 per malaltia al sanatori antituberculós de Puig d’Olena al Vallès Oriental on havia ingressat el 1936. Prop d’un centenar de poemes són dels darrers anys amb la malaltia.

Raimon Panikkar, estudi i pensament

Raimon Panikkar - La pace e il perdono

Col·loquis de Tavertet. Inici curs 2004-2005

Agraït per sempre a Raimon Panikkar
Antoni Bassas

Les voltes inesperades que dóna la vida han fet que aquest primer escrit al blog després de vacances no sigui per parlar de res dels Estats Units, sinó per dedicar-lo al record del doctor Raimon Panikkar, que va morir ahir.

Tot just fa tres setmanes que el vaig per veure per darrera vegada, a casa seva, a Tavertet (Osona). D’ençà que vaig venir a treballar a Amèrica que parlàvem de tant en tant per telèfon. Les converses van anar-se fent cada vegada més breus, amb la seva veu cada cop més fatigada. Ja feia mesos que no responia a l’abundosa correspondència que li arribava dels cinc continents, o més ben dit, hi responia amb una carta-tipus, en què deia que ja era l’hora d’acabar la seva activitat pública.

El dia 3 d’aquest mes, aprofitant uns dies a Catalunya, vaig pujar a saludar-lo. Em va rebre assegut a la butaca del seu escriptori ja net de les piles de papers i de llibres que sempre vessaven pels quatre cantons. Era el mateix escriptori en què el tècnic d’exteriors de Catalunya Ràdio (habitualment era en Jesús López), col·locava el micròfon de la unitat móbil a través del qual Panikkar va dirigir-se als oients d'"El matí de Catalunya Ràdio" un cop al mes durant catorze temporades. Ja no quedava gaire rastre d’aquella veu atenorada, pugnaç, plena dels mil matisos fonètics dels políglotes com ell. Ara exhalava unes breus frases de cortesia. Els seus ulls cansats ja no lluïen com abans solien, però encara mantenia l’atractiu contrast dels seus cabells blanquíssims sobre la pell bruna que li va donar el seu pare indi. Ell també havia viscut als Estats Units, i sovint em deia: “Vés amb compte. És un país terriblement seductor”. Ens vam mirar als ulls amb serenitat, ens vam somriure i ens vam fer una afectuosa i suau abraçada de comiat. I ahir a la tarda, una trucada emocionada em va donar la notícia de la seva mort.


Panikkar va ser un gegant intel·lectual, dels que ja no sé si el món en dóna. Un home brillant, que suportava malament el record dels seus errors, les seves contradiccions, els seus desencontres amb la gent que estimava, i que potser va tenir més traça a orientar amb el seu pensament la vida dels altres que la seva pròpia vida. Els genis ja ho tenen això. N’havíem parlat alguna vegada. En una ocasió va explicar-me detalladament la seva entrada a l’Opus Dei acabat de fundar per l’ara sant Josep Maria Escrivà de Balaguer, de qui va conèixer les seves virtuts i les seves debilitats, i després el seu ascens, caiguda i sortida de la institució per la porta del darrere. Panikkar havia tret les seves pròpies conclusions però no en parlava amb rancúnia.

Panikkar ha mort com a capellà catòlic, condició que no ha abandonat des que va ordenar-se, fa 64 anys, tot i que mai no va deixar d’opinar i actuar obertament contra tot allò que li semblava injust o equivocat de l’Església.

La seva saviesa va il·luminar els matins de la ràdio al nostre país amb una qualitat infreqüent en un mitjà de masses i en una hora de màxima audiència. Podeu estar segurs que li vaig estar molt agraït i que també li vaig transmetre el vostre agraïment. I que li estaré agraït per sempre.