Acció de Gràcies
Per haver trobat Raimon Panikkar
i tots els qui he trobat amb ell
El mes de març de l’any 97 vaig conèixer en Raimon, va ser a la seu de la Fundació Vivarium, ens vàrem saludar i li vaig fer saber que havia llegit algun dels seus llibres (amb els anys han acabat essent tots o gairebé tots, almenys els traduïts en llengua catalana o castellana) i que si hi hagués ocasió m’agradaria comentar d’una manera més personal la seva obra.
Ell em va dir sempre tinc l’agenda molt atapeïda, però parla amb la Carme i de ben segur que trobarem algun dia i jo estaré encantat de parlar amb tu (la Carme sempre ha trobat el dia). Com diu el tòpic, ha plogut molt des de llavors, no pretenc aquí narrar els més de deu anys de relació amb en Raimon però sí algun episodi significatiu. La primera vegada que ens va rebre a can Feló, amb la Núria, ens va dir en què us puc ajudar? —pel que jo intuïa, i crec que no em vaig equivocar, en Raimon estava acostumat a que se li acostés molta gent per demanar-li consell o perquè els ajudés a superar algun problema vital o espiritual. Li vaig dir, Raimon, gràcies a Déu, de problema greu no en tinc cap, tret dels que pugui tenir la resta de la gent en el dia a dia, ara, sí que m’agradaria comentar amb vostè uns quants aspectes de la seva obra que he anat estudiant i comparant al llarg dels anys amb gent que també he llegit, Eliade, Kerenyi, Watts etc. En aquell mateix moment, cosa que recordaré tota la vida, se li va dibuixar un somriure a la cara i es va fregar les mans com volent dir, carai, aquí em divertiré. Ens va dir, n’he conegut uns quants d’aquest estudiosos de l’esperit que esmentes. Tot seguit la cara se’m va il·luminar a mi. A aquesta trobada en van seguir moltes més, que varen servir perquè al cap d’un temps entrés, amb la seva aprovació, a formar part d’Academicum, un grup reduït de caire acadèmic d’unes dotze persones que es reunia els matins a can Feló, una gent de qui vaig aprendre molt.
Els més de deu anys de peregrinatge a Tavertet varen servir perquè la relació s’enfortís cada cop més fins al punt que els últims anys m’atrevís a proposar-li temes a seguir durant els col·loquis, a presentar-li una sèrie d’opcions i plans de treball fets conjuntament amb en Martí i amb en Lluís (gràcies a tots dos per ser-hi sempre), opcions que, un cop revisades i consensuades de manera conjunta, sempre ens va acceptar i vàrem poder tirar endavant.
Amb en Martí i en Lluís ens trobàvem molt d’hora els matins que hi havia col·loqui. Ens havíem preparat la sessió durant tota la setmana, passant-nos correus electrònics, presentant cadascú la seva reflexió sobre el tema i fins i tot fèiem una anàlisi comparativa amb alguna obra d’altres autors que feien més ric el debat, Melloni, Harpur etc. És a dir, les nostres sessions eren de nou del matí a set de la tarda, esmorzar i dinar inclosos, temps important també, on no deixàvem de reflexionar, això sí, d’una manera més distesa; el moment així ho requeria. Vàrem crear un grup Vivarium Amical, mai vàrem ser més de tres, però de tant en tant hi teníem convidats que enriquien el debat, li havíem explicat a en Raimon i n’estava molt content, sempre ens deia aquest és l’esperit que voldria que s’estengués. Per sort, varen arribar a sorgir diferents grups, entre els més significatius un a Barcelona amb la Mª Assumpta al capdavant que encara continua i l’altre amb molta projecció i rellevància a Garriguella, el Vivarium Gerisena, que amb el temps i de la mà d’en Xavier Serra s’ha convertit en grup de referència que organitza d’una manera extraordinària trobades de diàleg interreligiós, a més del treball que fa durant tot l’any.
Va coincidir —i potser no és coincidència, jo més aviat en diria sincronia, recordant a Jung, tema recurrent de conversa que teníem sovint amb en Raimon— que un cop es varen acabar els col·loquis vaig deixar la feina que m’havia ocupat durant més de vint anys i ara faig de llibreter, i sempre que en tinc ocasió intento recomanar els seus llibres i parlar del seu mestratge. És la manera que he trobat, entre d’altres, per intentar escampar el seu llegat, en som uns quants, i espero que cada vegada en siguem més.
Aquest darrer any, quan ell ja havia renunciat a qualsevol acte públic, ja molt mancat de salut, he pujat a Tavertet dues o tres vegades, l’última, just una setmana abans de morir.
Era evident que ja no podria parlar-li d’allò humà i d’allò diví, ja no estava massa bé, però vaig poder fer quelcom molt més important: agafar-li la mà i sense dir-nos gairebé res dir-nos ho tot, l’empatia que desprenia en aquell moment era molt semblant a la que ja vaig notar aquell vuit de març del 97 quan el vaig conèixer, això sí, amb una diferència molt important: aquell dia saludava per primer cop a una personalitat cabdal, al meu entendre, del temps que ens ha tocat viure, aquest agost passat, tot i que era el mateix Raimon, m’estava acomiadant de qui m’havia fet el gran honor de considerar-me amic seu.
No deixaré de pujar a Tavertet sempre que pugui , són molts records i una petjada molt gran la que m’ha deixat en Raimon, a més, permeteu-me dir que a part de tot el que he après amb ell i de tot el que he viscut a prop seu, he tingut la immensa sort de conèixer grans persones, que amb el temps també han acabat sent grans amics. Però n’hi ha una que per mi es molt especial, sempre l’he tingut al meu costat, ja sigui per qüestions relacionades amb els col·loquis —mai no ha tingut un no—, o el que es més important, fins i tot a nivell personal sempre hi ha estat per ajudar-me en el que fos, exemple de coherència i lleialtat i mà dreta d’en Raimon durant més de vint anys. Gràcies, Carme, ens continuarem veient.
Des d’aquí també voldria agrair d’una manera molt especial a tota la gent de Vivarium, amb qui vaig coincidir en els col·loquis durant tants anys, la seva constància i la seva col·laboració aquest darrers anys, el temps que em va tocar a mi coordinar-los, també en vaig aprendre molt, d’ells.
He escrit aquestes ratlles d’una tirada, sense revisar-les i quan he tingut prou força per fer-ho. No pretenen ser res més que quatre pinzellades d’una experiència que he viscut al llarg d’aquests últims anys i que he pensat que podrien servir a algú per conèixer una mica més la personalitat d’en Raimon i allò que es movia al seu voltant.
Enséñame, Señor, el camino de silencio, del silencio óntico, condúceme por la senda de tu nada y guíame en la luz de tus tinieblas.
(Cometas. Fragmentos de un diario de la postguerra. Euroamérica 1972).
Raimon Panikkar
L’aigua de la gota ja és a mar.
Gràcies Raimon.
Xavier Delòs
