Agraït per sempre a Raimon Panikkar
Antoni Bassas

Les voltes inesperades que dóna la vida han fet que aquest primer escrit al blog després de vacances no sigui per parlar de res dels Estats Units, sinó per dedicar-lo al record del doctor Raimon Panikkar, que va morir ahir.

Tot just fa tres setmanes que el vaig per veure per darrera vegada, a casa seva, a Tavertet (Osona). D’ençà que vaig venir a treballar a Amèrica que parlàvem de tant en tant per telèfon. Les converses van anar-se fent cada vegada més breus, amb la seva veu cada cop més fatigada. Ja feia mesos que no responia a l’abundosa correspondència que li arribava dels cinc continents, o més ben dit, hi responia amb una carta-tipus, en què deia que ja era l’hora d’acabar la seva activitat pública.

El dia 3 d’aquest mes, aprofitant uns dies a Catalunya, vaig pujar a saludar-lo. Em va rebre assegut a la butaca del seu escriptori ja net de les piles de papers i de llibres que sempre vessaven pels quatre cantons. Era el mateix escriptori en què el tècnic d’exteriors de Catalunya Ràdio (habitualment era en Jesús López), col·locava el micròfon de la unitat móbil a través del qual Panikkar va dirigir-se als oients d'"El matí de Catalunya Ràdio" un cop al mes durant catorze temporades. Ja no quedava gaire rastre d’aquella veu atenorada, pugnaç, plena dels mil matisos fonètics dels políglotes com ell. Ara exhalava unes breus frases de cortesia. Els seus ulls cansats ja no lluïen com abans solien, però encara mantenia l’atractiu contrast dels seus cabells blanquíssims sobre la pell bruna que li va donar el seu pare indi. Ell també havia viscut als Estats Units, i sovint em deia: “Vés amb compte. És un país terriblement seductor”. Ens vam mirar als ulls amb serenitat, ens vam somriure i ens vam fer una afectuosa i suau abraçada de comiat. I ahir a la tarda, una trucada emocionada em va donar la notícia de la seva mort.


Panikkar va ser un gegant intel·lectual, dels que ja no sé si el món en dóna. Un home brillant, que suportava malament el record dels seus errors, les seves contradiccions, els seus desencontres amb la gent que estimava, i que potser va tenir més traça a orientar amb el seu pensament la vida dels altres que la seva pròpia vida. Els genis ja ho tenen això. N’havíem parlat alguna vegada. En una ocasió va explicar-me detalladament la seva entrada a l’Opus Dei acabat de fundar per l’ara sant Josep Maria Escrivà de Balaguer, de qui va conèixer les seves virtuts i les seves debilitats, i després el seu ascens, caiguda i sortida de la institució per la porta del darrere. Panikkar havia tret les seves pròpies conclusions però no en parlava amb rancúnia.

Panikkar ha mort com a capellà catòlic, condició que no ha abandonat des que va ordenar-se, fa 64 anys, tot i que mai no va deixar d’opinar i actuar obertament contra tot allò que li semblava injust o equivocat de l’Església.

La seva saviesa va il·luminar els matins de la ràdio al nostre país amb una qualitat infreqüent en un mitjà de masses i en una hora de màxima audiència. Podeu estar segurs que li vaig estar molt agraït i que també li vaig transmetre el vostre agraïment. I que li estaré agraït per sempre.