diumenge, 29 d’agost de 2010

Recordant el Professor Raimon Panikkar. 29 d’ agost 2010

Recordant el Professor Raimon Panikkar. 29 d’ agost 2010

La mort del professor ens ha dolgut i ens ha colpejat

perquè encara esperàvem tornar a visitar-lo aviat i perquè

mai és un bon moment per un comiat definitiu.

Nosaltres guardem molt bons records de la participació al grup Vivarium, de les seves lliçons acadèmiques, però sobretot de

les seves opinions i conceptes sobre qualsevol tema.

També les seves anècdotes, curiositats, bromes i mostres d’amistat.

Nosaltres, amb les nostres filles, hem tingut el goig de compartir, amb el professor i el grup, celebracions molt especials, xerrades, conferències a Barcelona, la seva vinguda a Barberà del Vallès, la trobada ecumènica a la basílica de S Maria del Mar, el Parlament de les Religions al Fòrum. També d’altres de més íntimes i entranyables com la celebració dels seus aniversaris, la seva família, etc.

En els darrers dos anys hem realitzat les visites a Tavertet, durant les quals manteniem una conversa molt relaxada i senzilla. La seva cuidadora , na Carme, ha estat una excel.lent i entregada ajuda i companyia en aquesta darrera etapa.

Hi hem anat amb amigues –Assumta, Mercè, Maria Lluïsa…- i el dia que va venir la meva mare vam berenar pastís fet per ella i en Raimon va demanar vi moscatell per acompanyar-ho.

Tenim moltes lliçons a aprendre i a dur a la vida quotidiana: la importància de l’educació i l’estudi, el valor de la cultura, la meditació, la observació de la natura que ens produeix admiració, esperit científic i reconeixement humil de l’ésser humà en la creació.

En la seva persona hi parlaven els profetes antics i Jesús, Mahoma, Buda, i transmetia la unitat en la diversitat.

La necessitat de viure espiritualment, de viure l’amor en totes les seves manifestacions: L’amor maternal, l’amistat, l’amor de cooperacio i treball generós, l’amor a la terra, l’amor a la saviesa (filosofia), l’amor trascendent a un Absolut, que encara desconeixem.

També la protesta enèrgica contra les grans injustícies: la fam, les guerres i tota mena de violència.

Cal que aprenguem a viure una esperança en present, una eternitat, en present i un compromís real, en concret.

Moltes vegades havia dit, com Federico Mayor Zaragoza, que hem de fer el pas de la cultura de la violència a la cultura de la PAU. Ell deia que cal passar “ de la raó de la força a la força de la raó “ No esgotar els camins del diàleg.

I això en tots els nivells de relació humana. Comença pels més propers i continua en la diplomàcia mundial.

I no li mancaven mai unes bones dosis de bon humor.

Durant la darrera visita, el mes de maig, vaig dur la guitarra i li vaig cantar cançons. Sobretot cants de Taizé. Jo li deia la lletra i després la cantàvem. Després el professor repetia la lletra i se li trencava la veu. Va ser molt especial i emocionant.

Així vam cantar: ” Nada te turbe, nada te espante, quien a Dios tiene nada le falta “ o bé “ El alma que anda en amor, ni cansa ni se cansa “, o bé : “ Jesus remember me, when you come into your kingdom “. També : “ Jesus le Christ, lumière intérieure, ne laisse pas mes ténebres me parler. Donne moi d’accueillir ton amour “

Ara estic contenta d’haver-li pogut fer aquest petit regal.

El dia 31 de març de 2009 va rebre la Medalla d’Or al Mèrit Cultural de l’Ajuntament de Barcelona, amb motiu de l’any del diàleg Intercultural.

El professor va dir:

“ Gràcies !!. Hem perdut el sentit genuí de es paraules. Gràcies a tots perquè m’heu fet la vida agradable, i m’heu donat molt, gratuïtament.

Avui ens falta contemplació, saber escoltar, silenci per poder aprendre que no ho sabem tot, que som ignorants.

“ Benaurats els ignorants perquè d’ells és el Regne de Déu “

Aquest premi és un honor inesperat.

Els fills de Barcelona no hem de perdre l’autoritat moral i legal.

Des del segle XIV un testament fet a Barcelona te un valor legal,

la força de la llei.

Aquesta medalla mereix el meu agraïment.”

Els que estimem el professor, si vivim segons els seus ensenyaments

serem persones compromeses, lluny o a prop, per a millorar el món i superar els prejudicis i les dificultats que creen tantes divisions producte de dogmatismes, fonamentalismes i i d’altres ignoràncies criminals.

Podem ser fidels a la pròpia consciència i al mateix temps respectar i beneir els que pensen i són diferents.

Pels estudiosos i erudits, la seva obra és un pou infinit de coneixements. Ho deixo pels experts. Pels altres, podem aprendre lliçons de saviesa i de vida que són molt edificants i alliberadores.

“Sigues tu mateix “

Una abraçada, Shalom, Namasté.

Teresa Maria Garriga - Lluís Aumatell

Tavertet, 2006. Rupit

dissabte, 28 d’agost de 2010

Aplec amb el cos mortal de Raimon Panikkar, amb la seva paraula i pensament ben vius

Dissabte, 28 d'agost de 2010, festa de Sant Agustí, doctor de l'Església Cristiana Catòlica.

La boca del just escampa saviesa
i la seva llengua anuncia el bon camí

Ens hem aplegat unes dues-centes persones: familiars, amics, vilatans, estudiosos, deixebles, admiradors, devots... de Raimon Panikkar amb el seu cos mortal present a l'església de Tavertet. Una Eucaristia segons ritual catòlic
.
El bisbe de Vic-diòcesi ha decidit presidir la cerimònia reconeixent l'aportació filosòfica i espiritual de Raimon Panikkar i la seva condició de sacerdot catòlic. Els participants, sorpresos d'aquesta presidència per haver-li estat suspesa la concició sacerdotal durant uns anys, han valorat positivament l'acció del bisbe que comportava acceptar una realitat, ben palesa quan abans de començar s'havia comunicat que s'endarreria uns minuts l'inici perquè Mariona, la filla de Raimon Panikkar, estava acabant de donar de mamar al nadó de tres mesos que també participava a la cerimònia.

El rector de Tavertet i arxiprest de les parròquies de la contrada ha ressenyat la biogafia de Raimon. Concelebraven altres dos rectors de parròquies de Collsacabra i d'El Far i el prior benedictí del Monestir de Montserrat. Hi assitien pastores evangèliques, religioses filipenses i carmelitanes, membres sacerdots que van ser de l'Opus Dei però no han estat convidats a participar activament. Desconeixem si hi havia hindús però també hi havia persones significades per la seva religiositat laica, tots ben respectuosos. Haver entès el pensament de Raimon Panikkar comportava una celebració més ecumènica, més interreligiosa però... tots ben avinguts, ningú enfadat al terme de l'acte.

Els familiars i vilatants de Tavertet amb l'Ajuntament totalment dedicat han tingut cura d'una organització precisa, sense rigideses i tot ha funcionat amb una harmonia i bon tracte que no trobem en aquests actes. Potser és perquè per exprés desig de la família i de Fundació Vivàrium, no hi havia autoritats -rectifico-, autoritats reconegudes per la seva acció n'hi havia moltes, el que no hi havia, poders político-administratius que necessiten un protocol que duu a rigideses i aparta els més vinculats. La televisió, TV3, ha fet servei suficient des de fora estant. Efectivament, a l'interior s'han fet algunes fotografies i disparat alguns flashos -jo adjunto l'única fotografia que he fet quan s'introduïa la crimònia mab la biografia- però ha estat mínim i res a veure amb el que estem acostumats en actes espectaculars. I telèfons... n'ha sonat solament un doncs s'han sentit les campanes de Montserrat (i no era el mòbil d'un segon monjo que estava a la nau).
Ha estat una cerimònia molt digna per mesurada, amb el nombre de persones que hi podia cabre sense que s'hagi hagut de dir que no a ningú. Martí Teixidó

Imatges emeses per TV3

Catalunya religio.cat

divendres, 27 d’agost de 2010

Raimon Panikkar a casa, a Tavertet. Per què hi ha anat tanta gent?

Tavertet

Els qui hem pogut aprendre amb ell, donem gràcies. La vida, que ens és donada per pocs o molts anys, continua. Tot allò que rebem: vida i cultura, no ens pertany, ho compartim i podem contribuir a la creació contínua.


Diumenge,21 de juny de 1999, Eucaristia i compromís per la Terra que ens ha estat donada. Concelebrada amb la parròquia de Sant Jordi de Sabadell - Esgésia Romànica de Barberà del Vallès. Es va seguir l'orientació d'ecosofia, Asisi 1989.
El darrer any dels col·loquis de Tavertet, que Raimon no va poder continuar, vam seguir el darrer llibre De la mística.


Raimon Panikkar, comunicador

Un puente de luz, Jordi Pigem a La Vanguardia - 27/08/2010

Podía hacer confluir las preguntas dispares de un auditorio en un río que daba de beber a todos

Hace pocas semanas apareció en Nueva York la obra última de Raimon Panikkar, The rhythm of being (El ritmo del ser). Desarrolla los temas que Panikkar presentó en Edimburgo en 1989 en el marco de las Gifford Lectures, prestigiosa serie de conferencias que ha sido considerada como un premio Nobel del pensamiento. Con esta última publicación Panikkar había culminado su obra inmensa, que incluye cinco docenas de obras publicadas en más de doce idiomas. Completada su obra, estaba ya listo para partir. Panikkar tejió puentes de luz entre Oriente y Occidente, iluminándolos con lo que Octavio Paz calificó como la "inteligencia eléctrica" de este "catalán hindú, a un tiempo teólogo y ave viajera en todos los climas". La metáfora de la inteligencia eléctrica es pertinente. Los razonamientos e intuiciones de Panikkar a menudo se desplegaban como relámpagos, uniendo en su luminoso zigzag temas e ideas que parecían inconexos. Impartía conferencias en seis lenguas (inglés, italiano, alemán y francés, además del catalán materno y del castellano que hablaba con su padre). Nunca he escuchado a otro orador capaz de improvisar con su erudición y elocuencia, maestro de la palabra y del silencio, capaz de hacer confluir las preguntas dispares de un auditorio en un río que daba de beber a todos, con una memoria rebosante de citas precisas y anécdotas enjundiosas de todas las culturas. ...

J. PIGEM, filófoso de la ciencia y escritor, autor de ´El pensament de Raimon Panikkar´

Entrevista de TV3
L'article de J. M.Terricabras

La nota de Xavier Serra

Si sempre ens va acollir a casa seva... bé havíem de tornar-hi i ser carícia per uns instants

El 23 d'octubre de 2009 vaig anar a visitar en Raimon. Sabia que ja anava feixuc i no volia demanar-li res, ni tractar cap tema específic. Tampoc li volia preguntar com es trobava, jo ja ho veuria i calia que dugués un guió de reserva per evitar que cada visita fos repetida. Havia sortit el llibre Cain, de Saramago, i encara que no el llegís tot li vaig regalar. I d'entrada, ja li vaig dir: "Us porto un llibre d'un descregut -diran- però és un home intel·ligent i compromès i ha decidit donar la volta al mythe de Cain i Abel i també contribueix a superar dualisme". S'hi va afegir i s'hi va interessar. Duia també un disc de Raga de l'Índia que m'havia portat la filla i en Raimon es va alegrar molt que hagués anat a l'Estat de Kerala, el més ben organitzat políticament (governant fa molts anys el partit comunista) l'únic estat de la Índia on no hi ha gens d'analfabetisme, eradicat fa temps.

Tanmateix, jo duia el llibre del pallaso Leo Bassi, "La Revelación", signat per l'autor. Un llibre que recull el text base de l'espectacle teatral amb fotografies de les escenes més rellevants. Li vaig mostrar per dir que també un pallasso compromès podia formar el poble i en aquest cas fer-lo adonar de creences no compatibles amb la raó. També estem davant d'un descregut que fa paròdia de les formes religioses caduques que ja no són symbol però que de manera existencialista vol suscitar el compromís humà i no va contra la religió i declara que té una gran fe. Raimon es va quedar el llibre que anava fullejant. Ja em vaig retirar doncs un grup d'italians pujaven a visitar-lo. Vaig fer temps a baix amb la Carme, aquesta dona, una dona del poble, que ha estat el suport del Raimon durant tants anys fins el darrer sospir. Una llarga estona després que en Raimon estava sol, la Carme hi va pujar i el va trobar ben concentrat en el pallasso Leo Bassi. Em vaig alegrar. No tinc el libre per mostrar-lo però hi ha vídeos a internet. Feu-los una ullada i us sorprendreu de la coincidència amb algunes afirmacions que hem sentit a en Raimon. Vegeu també Utopia, la darrera obra, on palesa la misèria humana per tantes morts al segle XX, l'origen del nihilisme en el milió quatre-cents mil joves morts al front de Verdum i el descrèdit on ha arribat la política... però no ho accepta i reclama refer la utopia. Martí Teixidó

Fundació Vivarium
Centre d'estudis Interculturals de Tavertet


Primer Simposi Internacional, Barcelona 2002

El primer Simposi Internacional sobre Raimon Panikkar tingué lloc a Barcelona del 20 al 23 de febrer de 2002, amb el títol The Intercultural Philosophy of Raimon Panikkar. Organitzat per Intercultura (Barcelona) i pel Centre UNESCO de Catalunya, en fou artífex i hàbil coordinador Agustí Nicolau (en aquell moment treballava per Intercultura, ara ho fa en l’Institut Interculturel de Mont-real). El simposi organitzat en homenatge a Panikkar fou concebut en primer lloc en un esperit d’anàlisi crítica i elucidació de la seva filosofia, per a contribuir així a la seva més profunda comprensió. El simposi va aplegar, doncs, estudiosos de diverses cultures i continents que compartien un coneixement profund del treball intel·lectual de Panikkar.

L’obertura del simposi tingué lloc a la sala Prat de la Riba de l’Institut d’Estudis Catalans amb una conferència plenària de Scott Eastham seguida d’una interpretació musical de Jordi Savall i Montserrat Figueras. Els treballs van continuar al Pati Manning amb cinc sessions obertes sempre per una síntesi introductiva seguida de les contribucions d’altres participants. Les comunicacions foren presentades, per ordre cronològic, Jordi Pigem, Francis D’Sa, Joseph Prabhu, Raúl Fornet Betancourt i Gerard Hall. Intervingueren també Francesc Rovira, Arcadio Rojo, Andrés Torres Queiruga, Àngel Castiñeira, José Ignacio González Faus, Basarab Nicolescu, Francesc Torralba, Josep Maria Terricabras, Francesc Torradeflot, Raimon Ribera, Lluís Duch, Teresa Guardans, Ferran Iniesta, Young-chan Ro, Kalpana Das, Diana Palanca de Vallescar i el mateix Raimon Panikkar.

Cada sessió es concloïa amb un breu sumari per part d’Ignasi Boada, que tingué cura també de les actes del simposi en català: La filosofia intercultural de Raimon Panikkar (amb Pròleg de Robert Vachon i Epíleg de Raimon Panikkar), Barcelona: Pòrtic / Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, 2004.

Raimon Panikkar

La dimensió religiosa::invariant humana
















Raimon Panikkar

Va obrir el Seminari de Tardor 2003, 26 se novembre:

EDUCAR LA DIMENSIÓ RELIGIOSA HUMANA

de la Societat Catalana de Pedagogia, filial de l'Institut d'Estudis Catalans

El fenomen religiós: Invariant humana i diversitat cultural

(notes del relator)

Des dels egipcis, ja fa quatre mil·lenis, amb un poema del faraó que sembla escrit ara fa pocs anys; amb Raimon Llull que posa al gentil com a jutge de les pràctiques religioses diverses en un mateix territori de jueus, cristians i musulmans; amb Sant Tomaso d’Aquino que justificava perquè Jesús de Natzareth no havia deixat res escrit: parlava al cor, no volia convertir-se en llei inamobible i va confiar en els seus seguidors; Fent esment de Moshe El Maimon, del Maester Ekhart…

Raimon Panikkar volia fer veure, fer entendre i fer pensar:

· No hi ha una dimensió religiosa que no sigui humana. L’humà és animal religiós.

· La religió ens lliga a la vida, al món a la transcendència i també ens deslliga, ens fa lliures. No es pot pensar en una religió imposada.

· Religiositat no vol dir ser bons esclaus que parlen la llenguatge del mestre. Vol dir parlar d’allò que hom sent i viu i per a això cal interrogar-se i respondre un mateix.

· L’educació ha de tenir una funció mayèutica. S’ha d’interrogar, preguntar.

· Els infants esperen que els adults els expliquin també el sentit de les coses, el perquè. Això és el que dóna sentit al món i a la vida.

· I és clar que això s’ha de fer de manera oberta, plural perquè cadascú es pugui obrir a una kosmovisió, a explicar-se el misteri de la vida.

S’ha de distingir: religiositat, religionisme, religiologia.

Naixem tres vegades: al sí de la mare, al sí de la comunitat, al sí del misteri. La dimensió religiosa ens obre al que és fonamental però que sempre ha de quedar obert a la crítica de tot. No es pot doncs rebaixar a ensenyament, a una assignatura més.

Invariant humana són: el menjar, el dormir, el llenguatge i s’hi arriba per amor. La diversitat cultural és manifesta en la cuina, en els llits o jaços i en les llengües i s’hi arriba per coneixement.

La religiositat s’ha d’educar amb l’amor, no solament amb la raó per bé que la raó pot fer tota mena de preguntes i té dret a veto. La religiositat necessita del symbol i s’ha de comunicar amb formes diverses per bé que amb harmonia: poesia, ritual, conte, cant.

L’educació no es pot desentendre de la religiositat però la religiositat no s’acaba amb l’educació i encara que és una opció personal té una dimensió política pública.

Raimon Panikkar has died 26/08/2010 at the age of 91 at his home in Tavertet


Raimon Panikkar
English - Hindi - German - Portuguese - Arabic - Italian - Polish - Russian - Swedish - Chinese

BIOGRAFIA
ARTICLES
ENTREVISTAS
VIDEOS
ORACIÓN
DIÁLOGOS
LIBROS
... descansi en pau ...

Centro Interculturale dedicato a Raimon Panikkar

Llavor escampada per Raimon Panikkar





Vivarium Gerisena



Ars meditandi


Raimon Panikkar, 87 anys als col·loquis de Tavertet


Havent complert els 87 anys, 6.087 -com deia Raimon- amb tota l'experiència de vida, cultura i consciència...

estudiant l'experiència hindú, ens va aflorar la cançó: Fora senzill...
un poema de l'experiència vital, racional i espiritual d'Estanislau Torres que va adaptar Joan Soler i Amigó i musicar Albert Taulé.

La mesura humana, lliure, amb seny i cor és la que ens ha complicat l'existència... però ens acompanya el teu somriure [déu, esperit, vida... ni cal posar-hi identificació... sabem bé que és l'U, el Tot, que ens aplega]

Editada amb un punt de llibre, els més de cent-cinquanta participants al col·loqui la vàrem cantar com a regal d'aniversari a Raimon. Es va emocionar, més que amb regals objecte d'altres anys com llibre d'escultura d'Oteiza, música de Jordi Savall i grup...




Fora senzill de ser una espiga

si_em fessis néixer gra de blat,

entre olivers, en terra antiga,

llucant en l’aire assolellat.

Fora senzill de ser una espiga

si_em fessis néixer gra de blat.


El meu destí una recta eterna

si em fessis néixer raig de llum

-de llum que_a tu no t’enlluerna-

no hauria hagut de triar el rumb.

El meu destí una recta eterna

si em fessis néixer raig de llum.


Però tinc humana la mesura,

m’has creat lliure, el seny i_el cor

i_en la nit viva però obscura

he de buscar l’estel del nord.

Però tinc humana la mesura,

m’has creat lliure,_el seny i_el cor.


Si mai perdés el teu somriure

tot altre guany fora perdut.

Quin risc més dur de néixer lliure:

por i confiança i servitud.

Si mai perdés el teu somriure

tot altre guany fora perdut.


Lletra adaptada per Joan Soler i Amigó, amb música d'Albert Taulé sobre el poema de Màrius Torres

Màrius Torres i Pereña nasqué a Lleida el 30 d'agost de 1910. Morí ben jove, el 29 de desembre de 1942 per malaltia al sanatori antituberculós de Puig d’Olena al Vallès Oriental on havia ingressat el 1936. Prop d’un centenar de poemes són dels darrers anys amb la malaltia.



Raimon Panikkar, estudi i pensament

Raimon Panikkar - La pace e il perdono

Col·loquis de Tavertet. Inici curs 2004-2005
Agraït per sempre a Raimon Panikkar
Antoni Bassas

Les voltes inesperades que dóna la vida han fet que aquest primer escrit al blog després de vacances no sigui per parlar de res dels Estats Units, sinó per dedicar-lo al record del doctor Raimon Panikkar, que va morir ahir.

Tot just fa tres setmanes que el vaig per veure per darrera vegada, a casa seva, a Tavertet (Osona). D’ençà que vaig venir a treballar a Amèrica que parlàvem de tant en tant per telèfon. Les converses van anar-se fent cada vegada més breus, amb la seva veu cada cop més fatigada. Ja feia mesos que no responia a l’abundosa correspondència que li arribava dels cinc continents, o més ben dit, hi responia amb una carta-tipus, en què deia que ja era l’hora d’acabar la seva activitat pública.

El dia 3 d’aquest mes, aprofitant uns dies a Catalunya, vaig pujar a saludar-lo. Em va rebre assegut a la butaca del seu escriptori ja net de les piles de papers i de llibres que sempre vessaven pels quatre cantons. Era el mateix escriptori en què el tècnic d’exteriors de Catalunya Ràdio (habitualment era en Jesús López), col·locava el micròfon de la unitat móbil a través del qual Panikkar va dirigir-se als oients d'"El matí de Catalunya Ràdio" un cop al mes durant catorze temporades. Ja no quedava gaire rastre d’aquella veu atenorada, pugnaç, plena dels mil matisos fonètics dels políglotes com ell. Ara exhalava unes breus frases de cortesia. Els seus ulls cansats ja no lluïen com abans solien, però encara mantenia l’atractiu contrast dels seus cabells blanquíssims sobre la pell bruna que li va donar el seu pare indi. Ell també havia viscut als Estats Units, i sovint em deia: “Vés amb compte. És un país terriblement seductor”. Ens vam mirar als ulls amb serenitat, ens vam somriure i ens vam fer una afectuosa i suau abraçada de comiat. I ahir a la tarda, una trucada emocionada em va donar la notícia de la seva mort.


Panikkar va ser un gegant intel·lectual, dels que ja no sé si el món en dóna. Un home brillant, que suportava malament el record dels seus errors, les seves contradiccions, els seus desencontres amb la gent que estimava, i que potser va tenir més traça a orientar amb el seu pensament la vida dels altres que la seva pròpia vida. Els genis ja ho tenen això. N’havíem parlat alguna vegada. En una ocasió va explicar-me detalladament la seva entrada a l’Opus Dei acabat de fundar per l’ara sant Josep Maria Escrivà de Balaguer, de qui va conèixer les seves virtuts i les seves debilitats, i després el seu ascens, caiguda i sortida de la institució per la porta del darrere. Panikkar havia tret les seves pròpies conclusions però no en parlava amb rancúnia.

Panikkar ha mort com a capellà catòlic, condició que no ha abandonat des que va ordenar-se, fa 64 anys, tot i que mai no va deixar d’opinar i actuar obertament contra tot allò que li semblava injust o equivocat de l’Església.

La seva saviesa va il·luminar els matins de la ràdio al nostre país amb una qualitat infreqüent en un mitjà de masses i en una hora de màxima audiència. Podeu estar segurs que li vaig estar molt agraït i que també li vaig transmetre el vostre agraïment. I que li estaré agraït per sempre.

Eclispsi: física i antropologia::objectivitat i sentit

Els eclipsis, avui tan ben estudiats són una evidència de l'objectivitat del coneixement científic... però sempre ens supera la realitat i mentre no la podem explicaur amb precisió hi projectem cosmovisió i sentit de vida. A l'illa de Pascua conflueixen les explicacions de l'humà primordial i les dels científics actuals oberts a la contemplació. Tot humà té fe, projecta sentit però -ens ha dit Raimon Panikkar- la raó té dret de veto. ¿Com es pot mantenir una creença, fer-ne doctrina, projectada sense el coneixement actual? ¿Com es pot tenir un concepte científic de la realitat limitat a la realitat objectiva? La condició humana sempre està projectant, especulant, La Física teòrica especula creativament, imagina, preconstrueix i per això ha avançat tant el coneixement... però es sotmet sempre a les evidències de la Física experimental i ha hagut d'abandonar moltes especulacions i models.Física teòrica i física experiemntal, dues cares del mateix coneixement.


Raimon Panikkar a curta distància


Raimon Panikkar a curta distància

Refusa l'etiqueta de religiós

One of the most spiritual people today refuses such a label, but radiates happines and tolerance, talking with Adelheid Roosen and Luc Sala in Kopenhagen in 1996

dijous, 26 d’agost de 2010

Parlant de la vida, de la mort










Saber viure? Saber morir?

Viure... Morir

També hi ha qui necessita negar el valor de Raimon Panikker

Es retrata sol amb la pobresa d'arguments. No interessa però va bé saber què diuen i a vegades utilitzen per enganyar la gent senzilla. I va de teòleg laic i lliure!


19:59 | 27 de agosto, 2010

Ha muerto Raimundo Panikkar

por Francisco José Fernandez de la Cigoña

Se ha ido, vaya Dios a saber a donde, a los 91 años, Raimundo Panikkar. Masiá lo lamenta mucho lo que bastaría para que no pocos se regocijaran. No es mi caso. Me deja totalmente indiferente la noticia pues hace ya mucho tiempo que esa mezcla de indio y catalán había dejado de hacer daño.

No hay cosa en mi opinión más estúpida que la pretensión de que tenemos que llorar a cualquier muerto. Y sostener que, además, todo fallecido fue buenísimo. Claro que debemos alegrarnos por la muerte de algunos. Porque con ella habrán dejado de hacer daño. No creo que ni el Papa hubiera llorado la muerte de Stalin o de Hitler.

Ciertamente que Panikkar no es comparable a esos monstruos de la Humanidad. Yo creo que hoy ya no era nadie y no decía nada salvo a algunos nostálgicos de un pasado que se muere. Pues que le lloren ellos.

Todos los días mueren cientos de miles de personas y tampoco tenemos que encomendarlas a Dios nominatim. Pero ya que menciono la muerte de este sacerdote o exsacerdote, que tampoco tengo muy clara su situación actual, pidamos a Dios, en su infinita misericordia, su eterno descanso. Desde la seguridad de que la Iglesia no ha perdido nada con su fallecimiento. La mejor prueba de ello es que lo lamenta Masiá. Pues que los muertos entierren a sus muertos.